RUBÉN DARIO

La professora Beatriz Ferrús en l’última conferència ens va acostar a l’obra de l’escriptor nicaragüenc (1867-1916) Rubén Darío amb motiu del 150è aniversari del seu naixement, el princep de les lletres castellanes així és com el va definir.

A aquest escriptor se l’anomena a vegades com el pare del Modernisme, moviment d’arrels europees, però suposa una profunda transformació espiritual en América llatina, es tracta d’una de les pedres angulars de la literatura llatinoamericana. El Modernisme és pluralitat, multitud de vies dins d’una llera comú, fins i tot dins d’un mateix autor (Darío) entrecreuements, superposicions i contradiccions.

La literatura que es feia fins llavors era la del món real amb totes les seves misèries, però en Darío va voler trencar amb tot això, ell desitja que el món s’embelleixi, transportar-nos amb la poesia a un lloc millor, ell fou un gran autor de literatura modernista, molt sentimental i va produir sorpresa. Després d’ell vingueren Borges, García-Márquez, Vargas Llosa…

El modernisme pot pensar-se, com una estètica, una època, una generació o dos, una idea, “estètica porosa i sincrètica”. El seu llibre més conegut fou “Azul” on tot ha de ser bell.

Rubén Darío creu en l’art per l’art, viure en una torre d’ivori, a part de no necessitar treballar, l’artista ha de rebre subvencions i ha d’estar protegit per la societat, en aquest món millor totes les arts s’han de relacionar, l’art embelleix el món.

En Rubén Darío és molt musical, “Azul” és un llibre de contes i poemes considerat una de les obres més rellevant del modernisme hispànic. Té un conte conegut “El Rey Burgués” on el nou ric domina el món, hi ha un poeta mort de gana que li demana feina, paons reials, fonts d’or, jardins extraordinaris, cignes (bellesa).

Està escrit amb un to molt bonic, un conte que sona com una poesia, el seu missatge és molt profund, musical, formós, d’estètica molt acurada i suau, (l’ésser humà no ha de passar el temps consumint, sinó establint relacions socials).

En el Modernisme alguns dels seus simbols eren el color blau i el cigne blanc (que al observar que el seu coll és un interrogant, es pregunten que hi ha darrera les coses, de la literatura, de la poesia, …

Per ell el blau era el color dels somnis, el color de l’art, un color hel.lènic i homèric, color oceànic i del firmament.

La primera lectura de “Azul” va descol.locar, eren rimes enganxoses, sonoritats fàcils. En la seva literatura no hi ha marques, la seva literatura es pot escriure des de qualsevol lloc.

El geni artístic neix o es fa? segons ell neix.

Quan Darío es va instal.lar a Espanya, a on es va tornar més madur, va escriure en molts diaris També va escriure, “Cuentos de vida y esperanza” on hi ha un missatge més dur, més clar.

“Prosas profanas” en elles descobrim la seva maduresa, bellesa i plaer, poesia molt eròtica.

“Las Ranas” és el reconeixement de Darío als seus mestres.

Seix Barral va obrir el camí als grans poetes que venen del continent americà. Obre la via perquè hi hagi interés per la literatura sud-americana. Inaugura un prestigi que no existia.