EL CANT DE LA SIBIL·LA

Na Mariona Sagarra ens va oferir una excel.lent conferència en la que ens va fer un repàs dels Cants Sagrats femenins (a la Verge) a partir de l’Edat Mitjana i posant accent al Cant de la Sibil.la. També ens va delectar amb la seva veu, cantant un petit fragment de l’obra i fent-nos escoltar a la vegada a altres cantants (Mª del Mar Bonet, Roberto Muralo, etc…).

L’origen de la música ve del cant gregorià: és monódica de ritme lliure i canta textos en llatí, s’origina a l’edat mitjana.

El cant gregorià deu el seu nom al Papa Gregori I que va fer una unió del repertori, treballà sobre el cant des de Rússia, aquest no té ritme, el proporciona la veu, canten oracions, textos àntics i del nou testament.

Es un cant pla on la veu es natural, no utilitza el vibrat, veu llisa, en comunitat, no es per lluïment del que canta. El cos no té importància, els monjos van a l’uníson. Més endavant en el Renaixement entrem a la música tonal (re menor, do major) de la melodia a l’harmonia.

Tipus de cants a la Verge: Ave Maria, Salve, Magnificat, Stabat Mater Doloros, Goigs (pregària i col.lectivitat).

A Catalunya tenim el Llibre Vermell de Montserrat, s. XIV (es diu així perquè té les cobertes de color vermell), que és un cant sil.làbic (cànon). Cada sil.laba té una nota, si la cançó és monòdica com es pot fer música? doncs a cànon.

En Monteverdi és el primer que fa una obra teatralitzada que es representa a dins de les esglésies, també és sil.làbic però l’oració és més animada. Va ser la figura més important de la transició entre la música del Renaixement i el Barroc.

“El Vespro della Beata Vergine”, és un MAGNIFICAT (Venecia 1610), és un dels treballs religiosos més ambiciosos i monumentals abans dels realitzats per J.S. Bach.

En el Barroc, tenim “L’Stabat Mater” (1736) de Giovanni Batista (1710-1736) seqüència gregoriana llatina del s. XIII, dedicada a Maria, és una meditació sobre el patiment de Maria, mare de Jesús, durant la crucifixió, va lligat a les estacions del via crucis, està escrita per a dues veus i conjunt instrumental.

D’Ave Maria sempre se n’han fet, en Igor Stravinsky (1882-1971) en té una que data del 1934 quan el compositor rus adquireix la nacionalitat francesa, això que va ser educat en l’església russa més ortodoxa.

I arribem al Cant de la Sibil.la (sacerdortessa d’esperit profètic o dona sàvia) que sobreviu en la tradició catalana, mallorquina,valenciana i l’algaresa i que té els seus origens en temps antics (s. VI a.C) és un drama litúrgic i cant gregorià de gran difusió a l’edat mitjana. El cant es començà a cantar en grec i sempre el 24 de desembre a la nit, només per Nadal i fora de la litúrgia però es cantava a l’esglèsia. Del grec van passar al llatí i després a les lletres del poble, a Castella no va quallar, només ha prevalgut en la nostra llengua (català, occità, valencià i mallorquí). La dona no podia cantar a l’esglèsia per tant ho ha de cantar un nen o una nena, una veu blanca, femenina i aguda. Normalment va vestit/da amb una túnica i una espasa, la lletra és esfereidora anuncia el pitjor dels pitjors, l’arribada del Messies i la fi del món. En el 1562 el Concili de Trento (1545-1563) va prohibir fer representacions dintre de les esglésies, l’última vegada que es va fer a Barcelona va ser en el 1565, però els mallorquins i els algaresos la van continuar cantant fins l’actualitat.

El el 1947 gràcies a Enric Gispert es va començar a fer de nou a Barcelona, a Santa Maria del Mar, just abans de la Missa del Gall, a la Catedral la fan teatralitzada, és un cant amb estrofes que expliquen coses, fins fa uns anys hi havia setze estrofes però a Ripoll se’n van trobar més i ara se’n canten vint-i-quatre, és d’escala modal, la música és molt semblant sempre té la mateixa estructura, a Mallorca és molt més ornamentada amb reminiscències àrabs, influenciada pel Magreb. La versió catalana és més austera, més gregoriana, responsarial i la cantant explica. En el 2010 la representació mallorquina es va declarar Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.